Era bonica i molt simpàtica. Els llargs cabells rossos els portava recollits en una cua de cavall que li arribava fins a les espatlles. A vegades les puntes li feien pessigolletes al coll. La Sara era una nena alegre, xerraire i amb una imaginació fantàstica que li permetia viatjar arreu del món i viure les aventures més increïbles sense moure’s de la cadira.

Un dia qualsevol d’un estiu qualsevol, quan la Sara tenia cinc anys, li va passar el que tot seguit us explicaré. Cal que pareu molta atenció.

Eus aqui que una vegada, sobre la taula de la cuina hi havia el cistell de l’àvia, que acabava d’arribar del mercat. La Sara, que era tant curiosa com impacient, va moure la cadira on estava asseguda fins a la cantonada de la taula. Seguidament, tot estirant molt els seus bracets, va atrapar la nansa del cistell. Tot el contingut del cistell es va volcar sobre la seva falda.

Entre maduixes, mores i tomàquets la Sara va trobar un collaret. Per descomptat que els seus ulls es van obrir com taronges. El seu somriure li va arrambar les galtones ben a prop de les orelles. El collaret no era de diamants ni tampoc de perles o rubís però era bonic com el sol.

Era un collaret fet de boletes de plàstic molt petites i de tots els colors. Estaven totes atravessades per un fil de cuca que tenia els extrems lligats amb un nus. La Sara tenia a les seves mans un tresor. Tota il·lusionada es va posar el collaret. Tot seguit, les boletes es van posar a brincar com si tinguessin vida pròpia. Era un collaret màgic!

La Sara no podia estar més contenta. Mentre duia el collaret posat ella podia saltar i ballar. Només havia de tancar els ulls. Àvia, ho veus? Veus com salto igual com les boletes del collaret? Amb aquest collaret màgic podré fer de tot, sents?

El collaret canviava els seus colors i el repiqueteig de les boletes creaven una música que la Sara no deixava de cantar. Són les músiques del món que m’espera!

El que la Sara no sabia encara és que quan fóra gran es farien realitat totes i cada una de les històries que la seva ment d’infant només era capaç de somiar en aquell moment.

I ho faria molt lluny de la seva cadira i amb els ulls ben oberts.