Les petjades dels gegants són a prop.

De la vora del camí en sobresurten uns herbeis alts i prims, gruixuts de tija i acabats en unes puntes ben afilades que de tant primes que són no aguanten el seu propi pes. Amb timidesa es tomben cap avall buscant la seva pròpia arrel, com olorant abans d’atrevir-se a tocar-se les fulles que tenen al capdavall.

Les petjades dels gegants es van acostant.

Fent companyia a les herbes hi ha un munt de flors no més altes de dos dit. Per molt que siguin tant petites, totes tenen uns pètals blancs brillants que envolten uns cors groguencs i molt rodons que atrauen els ulls dels gegants.

Sembla talment que il·luminen aquesta terra que les petjades dels gegants ignoren quan hi passen pel damunt.

Les petjades dels gegants són molt a prop.

De tant en tant, les flors riuen amb les pessigolles de les herbes i ballen contentes i alegres al ritme de l’aire que bufa el seu cel.

Clap, clap, clap.

La Marieta és la guardiana d’aquell tros de món minúscul. La més presumida de totes les coccinèlides busca cada matí la millor fulla per descansar i observar. Observa, tant d’amagat com pot, els gegants que els ronden. L’objectiu de cada dia és preservar les flors, que no les trepitgin, que no facin mal a les seves amigues.

Els gegants ja són aqui.

Alguns son grans, marrons i forts, altres són petits i semblen juganers com les margarites. N’hi ha, també, de tous, plens de colors que es mouen fent saltirons, com els que fa la Marieta cada vegada que algun gegant s’acosta sense vigilar i trepitja la vida de les seves amigues.

És en aquests moments en que desplega les ales. Les fa obrir i tancar tan ràpid com pot. Les ales, al contacte amb l’aire, deixen anar un “ruix ruix” que desperta la curiositat dels gegants. De tots. Aquests s’ajupen, es posen a l’alçada de la marieta i estenen un pont llarg i gruixut entre ells i les herbes.

Se sent el plor de les flors.

La Marieta sap que ha arribat el moment. Així que es deixa agafar pel gegant i aquest, encuriosit, s’aparta de la vora del camí i segueix caminant apartat de les herbes i les floes, tot fent-li manyagues en el millor dels casos.

Bé, el millor dels casos serà quan la torni a deixar lliure i pugui tornar amb les seves amigues les flors que, gràcies a ella, s’hauran salvat de morir ofegades.

Ignorades per les petjades dels gegants.