Contenta

Benvolgut Mussol,

Li he d’explicar una cosa molt molt emocionant que em va passar fa tres dies. Si, ho sé, no em renyi, han passat tres dies i tot just ara li explico, però entengui-m, si us plau, les meves emocions són de digestió lenta.

Eus aqui que el dijous passat, molt de bon matí, en aquella hora en que els carrers encara no estan posats, jo ja estava desperta i entretinguda llegint amb el Kindle, veient algun video per Youtube i, de manera casual, també vaig passar per aqui. Dic casualment perquè encara ara em costa entrar aqui amb normalitat. Em costa entrar a escriure i entrar a llegir també. Això donaria per un blog a part, però avui no és el cas. El que anava a dir és que aquella nit se’m va ocòrrer entrar per aqui i vaig veure un missatge que algú m’havia escrit en el meu anterior post.

Sap quan entres amb el cotxe a un garatge que té el sostre molt baix i, instintivament, ajups el cos per por de tocar el sostre? Però estem dins el cotxe, quin sentit té abaixar el cap? Doncs amb aquell missatge pendent vaig fer quelcom semblant. Vaig mig aclucar els ulls , com si tingués por que en obrir el missatge n’hagués de sortir alguna cosa disparada… En fi… Endevini qui era el missatger. Era el Senyor Poblet!!

El Senyor Poblet em deia que el dia u de desembre, és a dir, aquell mateix dia, estaria pel meu poble i que potser ens podriem veure.

Mussol, vostè ja em coneix una mica pel que ha pogut anar llegint per aqui, així que ja es pot imaginar que contenta que em vaig posar. De seguida que va ser hora de llevar-me, li vaig escriure un misssatge dient-li que i tant que ens podriem veure. Ho vaig explicar al meu marit i a la meva mare i també al meu nebot quan el vaig recollir a l’escola al migdia. De fet, aquell dia tot es va anar teixint per fer que trobada fos ben fàcil, tot i que jo anava corrents com sempre i sense temps de qualitat com m’hauria agradat tenir. De fet, Mussol, s’en faria creus de les coses que em vaig deixar de dir-li i de les coses que m’hauria agradat ensenyar-li a ell i als seus companys aquell dia. Nerviosa com soc, ves a saber quina impressió s’en va endur de l’autora d’aquestes lletres 🙂

No li explicaré ara amb detall com va ser la trobada, Mussol. Només li diré que vaig estar molt contenta i emocionada. Em vaig sentir agraïda, molt.

Li digui, si us plau, que vaig escoltar totes les coses que em va dir i les recordaré sempre. Té un parlar molt suau i així com parla no em sorprèn que escrigui tant bonic.

Ricard, Mussol, Senyor Poblet i companys, casa meva és casa vostra. Moltes gràcies.